dimarts, 15 de febrer de 2011

Metodología para la escritura de pantallas instruccionales

Aquesta webconferència ens presenta un estudi sobre el mètode a seguir per a dissenyar la presentació d'una lliçó:
  1. Decidir què vull ensenyar (p. ex: trigonometria)
  2. Definir la matèria ("equacions matemàtiques que tradueixen les relacions entre els angles i els costats d'un triangle")
  3. Seleccionar les paraules clau ("equacions matemàtiques que tradueixen les relacions entre els angles i els costats d'un triangle")
  4. Buscar conceptes relacionats amb cadascuna de les paraules clau (matemàtiques = números, càlcul, recompte, sumar, restar, origen...)
  5. Relacionar els conceptes relacionats
  6. Obtenir una nova paraula clau (àbac)
  7. Seleccionar una paraula representativa de la paraula clau
  8. Seleccionar el suport visual (programa de televisió, pantalla d'ordinador...)
  9. Definir la configuració de la pantalla
  10. Adaptar la imatge a aquell suport (posició, escala, color, textura...)
  11. Ja tenim un significant
  12. Repetir des del punt 4
  13. Acumular els diferents significants per a obtenir la imatge digital de la lliçó
I és que cal donar a la imatge la importància que mereix. La imatge no és una simple il·lustració del text. La imatge pot ser text, i ho hauria de ser si volem ser entesos per alumnes vinculats a una societat visual i de la imatge.

Val la pena observar la proposta relacionada amb la geometria i la perspectiva.

Això topa frontalment amb la meva pròpia cultura. Jo no pertanyo a la cultura visual. Habitualment els gràfics em passen per alt. Pertanyo a una cultura literal (de lletra). Durant el postgrau em va costar molt, i al final ho vaig aconseguir, incorporar imatges als meus textos, però simplement a nivell il·lustratiu. He après a subratllar conceptes claus en negreta, però encara no he assumit l'existència dels colors (parcialment perquè continuo entenent el text com a quelcom per a ser imprès), ni molt menys la orientació de les paraules respecte al pla!

Em queda molt de camí per recórrer, i em cal fer-ho si vull que els alumnes entenguin quina és l'aplicació futura dels coneixements que pretenc que assimilin.

Conexión e interacción en el aprendizaje virtual

Aquesta conferència començava plantejant la distinció entre ensenyament 1.0 i 2.0. La diferència rau, segons el conferenciant, en les relacions que s'hi estableixen. En l'ensenyament 2.0, l'ús reticular de la tecnologia com a entorn educatiu genera noves oportunitats d'aprenentatge, més enllà de l'ús tradicional de l'escola (per a aprendre).

En aquest sentit, és el que jo m'he trobat al Postgrau, però també el que jo intento aplicar aquest any a l'institut. El fet d'haver introduït les TIC a l'aula m'ha portat (de forma pràcticament inexorable) a establir una xarxa social via correu amb els alumnes, que cada cop es desinhibeixen més en el seu ús (ja he tingut un parell de xats amb alumnes, sobre assumptes docents: dificultats en l'aprenentatge, dubtes...).

La conferència tracta principalment, però, del que comunament s'entén per xarxes socials, tant les generals (compara Facebook amb trobar-se al carrer) com les restringides (Ning).

El fet és que les persones, en realitat, no són individus, sinó producte de diferents relacions (de xarxes socials) dins de les quals cada persona hi té un paper, un grau d'influència, una funció. I cal entendre quines són les relacions socials dels alumnes per tal d'entendre com aprenen.

La web 2.0 permet crear espais de relació i aprenentatge (xarxes socials) més amplis que els convencionals (l'aula), en els quals cal participar i aportar informació, no només consumir-ne (el temps del consum es va acabar amb l'aparició de la web 2.0). I això permet, no només reconèixer la diversitat de l'alumnat, sinó extreure'n un profit: de persones diferents se'n poden extreure aprenentatges diferents.

De fet, el factor pedagògic sempre rau en saber jugar i articular els diferents elements amb fins educatius. La clau de l'aprenentatge del futur serà la cooperació.

La investigación y el aprendizaje colaborativo con apoyo de las TIC

Quan es va produir la conferència de Marina Polo vaig començar a fer una anotació en aquest bloc, però no la vaig acabar. Ahir vaig esborrar-la del bloc.

En canvi, ahir en vaig trobar un resum i comentari en el bloc de Noelia de Hernández. Us deixo amb ella...

En el fons, el que proposa Marina Polo és una concreció del que dèiem en un post anterior: les TIC resolen problemes pedagògics (en aquest cas, l'alta taxa d'abandonament de projectes i estudis) que, fins ara, no semblaven tenir solució. Això, en un temps en què es parla de reduir de manera radical l'abandonament escolar, crec que és significatiu.