En la conferència de dijous (Tecnología, contenido y conocimiento abierto. Los motores de la innovación 2.0) un dels oients va fer la següent pregunta: com convèncer els professors tradicionals de passar-se a les TIC?
La resposta del professor Castaño va ser, bàsicament, no intentant-los convèncer. La seva tesi és que, quan vegin que les coses funcionen, que obtenim resultats que ells no obtenen, que s'obté feedback i interès, vindran a preguntar.
No hi puc estar més d'acord. En el postgrau que estic fent sobre Innovació i ús creatiu de les TIC, ens van proposar un roleplaying en el que convertíssim un institut tradicional (estava dotat informàticament, però pocs professors ho feien servir, i sempre de forma individual, no organitzada ni col·lectiva) en un centre gestionat amb noves tecnologies.
Un dels punts de discussió que vam mantenir amb les meves companyes va ser com s'havia d'impel·lir el professorat reticent a l'adopció de les TAC a les aules. La solució que vam adoptar, la majoritària, era que ho haurien de fer perquè la normativa del centre ho marcaria (és a dir, per obligació). Vaig mostrar el meu desacord en tot moment, però les altres noies van "guanyar". Jo era més partidària de fer una adopció més lenta: primer per part dels que ja ho utilitzaven (simplement introduint aquestes pràctiques dins de les programacions didàctiques) i, més endavant, facilitant la formació i la difusió de les tècniques als qui no ho haguessin provat mai.
Els avantatges que ofereixen les noves tecnologies al professorat són innumerables, començant per la recuperació del contacte personal amb l'alumnat (a través del mail, per exemple) i acabant pel reconeixement de la nostra tasca a la xarxa. I tot plegat és enormement motivador per tots aquells que vam decidir, en el seu moment, que volíem dedicar-nos a la docència.
El món està esperant que els ensenyem què els podem ensenyar. Fem-ho, doncs, sense por!
diumenge, 11 de juliol del 2010
divendres, 9 de juliol del 2010
Tecnología, contenido y conocimiento abierto. Los motores de la innovación 2.0
La conferència proposa set idees poderoses de la web 2.0:
A més, els estudiants i professors hem de ser capaços de generar coneixement per a la societat, que és qui ens paga (als professors per ensenyar, als alumnes perquè aprenguin), i per això cal anar amb compte amb els ODE (Objectes Digitals Educatius), que tenen copyright i no poden ser modificats, perquè no té sentit fer pagar dues vegades al nostre patrocinador per accedir al coneixement que ens ha demanat que creéssim. Per això és molt millor fer servir sempre software lliure (les universitats ja estan publicant les tesis doctorals a internet), però també hem d'anar amb compte de donar accés (llicències copyleft o creative commons) als usuaris, perquè no tot el que hi ha internet és lliure de drets: cal fixar-se, per exemple, de no penjar power points (per exemple, a slideshare) en versió pdf, perquè estem impossibilitant la seva modificació.
Cal pensar la web com a quelcom més que una eina de reproducció, perquè l'aprenentatge 2.0 és diferent de l'aprenentatge tradicional (no millor):
- Producció individual de continguts. Increment de continguts generats per l'usuari individual. Promoure el rol de professors i alumnes com a creadors actius de coneixement.
- Aprofitament del poder de la comunitat. Aprendre amb i d'altres usuaris, compartint coneixement. Increment del software social.
- Aprofitar l'arquitectura de la participació dels serveix 2.0.
- Utilització d'eines senzilles i intuïtives sense necessitat de coneixements tècnics.
- Apertura: treballar amb estàndards oberts, ús de software lliure, contingut obert, barreja de dades i esperit d'innovació. [Aquí està el cor de la web 2.0]
- Creació de comunitats d'aprenentatge caracteritzades per un tema o domini compartit pels usuaris.
- Efecte xarxa: del treball individual a la cooperació P2P.
A més, els estudiants i professors hem de ser capaços de generar coneixement per a la societat, que és qui ens paga (als professors per ensenyar, als alumnes perquè aprenguin), i per això cal anar amb compte amb els ODE (Objectes Digitals Educatius), que tenen copyright i no poden ser modificats, perquè no té sentit fer pagar dues vegades al nostre patrocinador per accedir al coneixement que ens ha demanat que creéssim. Per això és molt millor fer servir sempre software lliure (les universitats ja estan publicant les tesis doctorals a internet), però també hem d'anar amb compte de donar accés (llicències copyleft o creative commons) als usuaris, perquè no tot el que hi ha internet és lliure de drets: cal fixar-se, per exemple, de no penjar power points (per exemple, a slideshare) en versió pdf, perquè estem impossibilitant la seva modificació.
Cal pensar la web com a quelcom més que una eina de reproducció, perquè l'aprenentatge 2.0 és diferent de l'aprenentatge tradicional (no millor):
- Multidireccional (no lineal: es podria dir fins i tot multidisciplinar)
- Dinàmica (no estàtica: l'aprenentatge deixa de ser quelcom que es fa a classe, sinó que continua fora)
- Basat en l'experiència (no en els continguts)
- Basat en la comunicació del coneixement (no en la competició)
dijous, 8 de juliol del 2010
e-Ponència: La organización pedagógica del aula digital bajo Moodle
Partint dels principis didàctics d'una aula digital:
Tot i que l'aula, als ulls de l'alumne, és un únic objecte, els continguts no ho són: cal distribuir-los per l'espai segons la seva importància (el més important a l'espai central, el menys rellevant en links a altres espais...) i de manera que no distreguin l'atenció de l'alumne (els Power Points, animacions i vídeos és millor enllaçar-los que embedir-los, a menys que sigui imprescindible).
Cal comptar també amb les competències inicials dels alumnes i no descartar l'oferiment de petits tutorials (potser creant un curs dins de Moodle amb aquest fi, que podria oferir activitats de reforç) que facilitin l'accés als mitjans tecnològics als alumnes menys acostumats al seu ús.
Cada mitjà té el seu llenguatge i en una aula virtual la informació cal presentar-la de forma que la més rellevant sigui visible amb més facilitat: puntatges de lletra majors, colors, negretes, cursives, subratllats... però sempre sense abusar: no tot el que s'escriu és important! És bo tenir un tipus de text bàsic sobre el que anirem afegint característiques quan es tracti de resaltar algun aspecte molt concret. Cal també conservar un estil per a cada cosa: els colors tindran un significat, els tipus de lletra un altre... però sempre el mateix. I tot això sense modificar el contingut que, al cap i a la fi, és el que ens conduirà als objectius pedagògics que perseguim.
Per tal que l'alumne no se senti sol, la informació ha de ser suficient. Per això és interessant també oferir als estudiants una guia d'objectius per a cada tema o tasca per tal que s'organitzin millor, a més d'un calendari complet, eines d'avaluació, programa de l'assignatura... i un fòrum i un correu electrònic amb què contactar amb el professor per resoldre dubtes (se suggereix respondre en el termini de 24 hores a qualsevol consulta via fòrum o mail).
Recomana, a més, recordar que una aula digital (en Moodle o suportada per qualsevol altra plataforma) no és un repositori de materials, sinó un sistema d'organització de l'ensenyament/aprenentatge on intervenen els mitjans digitals. També en aquest sentit, cal no oblidar que l'objectiu és que els alumnes aprenguin directament a l'aula i que no els calgui imprimir els materials per poder-los llegir. I si això és imprescindible, es considera adequat oferir a l'alumne una guia de lectura amb uns objectius clars del que s'espera que aprengui d'aquell text.
Finalment, per tal d'afavorir l'equilibri visual de l'aula és recomanable trencar l'esquema predeterminat de Moodle (3 columnes) i establir-ne només dues, de les quals la de la dreta sigui la principal. A la columna de l'esquerra hi col·locarem els materials addiccionals que afavoreixin:
És una ponència molt completa, que ofereix idees clares sobre el que ha de ser una aula virtual clara i útil.
- Caràcter educatiu (el que hi ha a l'aula digital ha de perseguir uns objectius pedagògics preestablerts, però també les formes d'avaluació utilitzades a l'aula digital han de respondre a un mètode, un mitjà i una forma educatives).
- Unitat d'instrucció i educació (perquè no es tracta només que l'alumne assoleixi uns procediments dins l'aula virtual: també hi ha d'assolir actituds i conceptes, ha de poder descobrir què és el que no sap).
- Caràcter científic del procés pedagògic (l'aula virtual ha de possibilitar que l'alumne adquireixi esperit científic, desvetllant-li l'interès per confrontar teories, cercar nous exemples, etc.).
- Afavoriment del desenvolupament de l'individu a través de l'ensenyament (amb l'ajuda dels companys, l'estudiant aprèn a fer coses que més endavant a podrà fer sol, tal com ens explica la teoria de l'espai de desenvolupament proper, de Vygotski).
- Caràcter accessible dels coneixements (no només tecnològicament, sinó també intel·lectualment i visualment).
- Caràcter conscient i actiu dels estudiants (l'aula virtual ha d'implicar tots els sentits).
- Caràcter multimèdia de l'ensenyament
- Treball cooperatiu (a través de fòrums, xats... i altres activitats de tipus sincrònic i asincrònic, els alumnes se solen mostrar més cooperatius com més distanciats es troben).
- Autonomia de l'estudiant i responsabilitat davant de l'aprenentatge (l'alumne, a l'aula virtual, disposa de més mitjans per a resoldre els seus propis problemes, a més del professor).
Tot i que l'aula, als ulls de l'alumne, és un únic objecte, els continguts no ho són: cal distribuir-los per l'espai segons la seva importància (el més important a l'espai central, el menys rellevant en links a altres espais...) i de manera que no distreguin l'atenció de l'alumne (els Power Points, animacions i vídeos és millor enllaçar-los que embedir-los, a menys que sigui imprescindible).
Cal comptar també amb les competències inicials dels alumnes i no descartar l'oferiment de petits tutorials (potser creant un curs dins de Moodle amb aquest fi, que podria oferir activitats de reforç) que facilitin l'accés als mitjans tecnològics als alumnes menys acostumats al seu ús.
Per tal que l'alumne no se senti sol, la informació ha de ser suficient. Per això és interessant també oferir als estudiants una guia d'objectius per a cada tema o tasca per tal que s'organitzin millor, a més d'un calendari complet, eines d'avaluació, programa de l'assignatura... i un fòrum i un correu electrònic amb què contactar amb el professor per resoldre dubtes (se suggereix respondre en el termini de 24 hores a qualsevol consulta via fòrum o mail).
Recomana, a més, recordar que una aula digital (en Moodle o suportada per qualsevol altra plataforma) no és un repositori de materials, sinó un sistema d'organització de l'ensenyament/aprenentatge on intervenen els mitjans digitals. També en aquest sentit, cal no oblidar que l'objectiu és que els alumnes aprenguin directament a l'aula i que no els calgui imprimir els materials per poder-los llegir. I si això és imprescindible, es considera adequat oferir a l'alumne una guia de lectura amb uns objectius clars del que s'espera que aprengui d'aquell text.
Finalment, per tal d'afavorir l'equilibri visual de l'aula és recomanable trencar l'esquema predeterminat de Moodle (3 columnes) i establir-ne només dues, de les quals la de la dreta sigui la principal. A la columna de l'esquerra hi col·locarem els materials addiccionals que afavoreixin:
- l'accés a activitats i recursos (fòrums, lliçons, webs...)
- l'organització (recerques, enllaços, quick mail...)
- l'ampliació d'informació (rss, altres alumnes connectats, agenda...)
- informació redundant
És una ponència molt completa, que ofereix idees clares sobre el que ha de ser una aula virtual clara i útil.
dimecres, 7 de juliol del 2010
e-Ponència: Diseñar, crear y compartir recursos educativos entre pares
La ponència relata l'experiència de crear, compartir i reutilitzar recursos (MED: "Materiales Educativos Digitales") adaptats a un entorn geogràfic concret.
Els recursos s'han creat amb la col·laboració entre la universitat (8 alumnes i 8 professors, 6 d'informàtica i 2 de pedagogia) i les escoles d'una província de l'Argentina. Els professors de les escoles proposaven activitats que els universitaris dissenyaven i redistribuïen entre el professorat a través de CD (no tothom allà té banda ampla).
Els alumnes d'informàtica formaven parelles coordinades per un professor i visitaven una escola on col·laboraven amb el professorat local en l'elaboració de propostes didàctiques (amb la col·laboració del pedagog sempre que era necessari). Amb les propostes ben anotades, ho transformaven en activitats didàctiques digitals generalment amb l'ajuda de JClic, Audacity i Gimp. També van comptar amb l'ajuda d'un estudiant de disseny gràfic que els va fer els fons de pantalla i els va ajudar a estructurar el CD final de forma clara i fàcil d'utilitzar per tal que fos atractiu per als docents que encara són reticents a l'ús de les TIC.
El procés, segons narra la ponència, era el següent:
Una altra tasca que es va fer va ser buscar activitats Clic ja existents i adaptar-les a l'entorn dels alumnes (sobretot als usos lingüístics regionals).
L'experiència, segons les enquestes que es van passar entre tots els actors al final del projecte, va ser tan positiva que pretenen repetir-la properament no només per actualitzar el CD, sinó per crear-ne de nous.
Sempre s'ha dit, en aquest país, que la universitat està aïllada de la societat, que el que s'aprèn a la universitat serveix de poc un cop fora i que la universitat no està atenta a les necessitats socials. Quan s'ha mirat de posar-hi remei, però, s'han alçat veus escandalitzades de la comercialització del coneixement i en contra de la privatització de les universitats (com si l'únic que pogués fer una empresa en una universitat fos comprar-la!).
Aquest és un exemple que la relació és possible, i que es pot fer al marge de les empreses i les relacions comercials. Amb l'exemple que proposa aquesta ponència, se'n beneficien els professors universitaris, que poden motivar els alumnes i disposen d'exemples reals per a avaluar-los. Se'n beneficien els alumnes, que disposen de l'oportunitat de veure quina demanda tenen els seus coneixements i quines aplicacions se'ls poden donar. I se'n beneficien les escoles de la zona, que disposen a partir d'aquell moment de materials de qualitat i fets a mida.
Qui en surt perjudicat? Les editorials de MEDs que no fan cap d'aquests esforços per mantenir el seu mercat. Que es posin les piles o se'ls escaparà!
Els recursos s'han creat amb la col·laboració entre la universitat (8 alumnes i 8 professors, 6 d'informàtica i 2 de pedagogia) i les escoles d'una província de l'Argentina. Els professors de les escoles proposaven activitats que els universitaris dissenyaven i redistribuïen entre el professorat a través de CD (no tothom allà té banda ampla).
Els alumnes d'informàtica formaven parelles coordinades per un professor i visitaven una escola on col·laboraven amb el professorat local en l'elaboració de propostes didàctiques (amb la col·laboració del pedagog sempre que era necessari). Amb les propostes ben anotades, ho transformaven en activitats didàctiques digitals generalment amb l'ajuda de JClic, Audacity i Gimp. També van comptar amb l'ajuda d'un estudiant de disseny gràfic que els va fer els fons de pantalla i els va ajudar a estructurar el CD final de forma clara i fàcil d'utilitzar per tal que fos atractiu per als docents que encara són reticents a l'ús de les TIC.
El procés, segons narra la ponència, era el següent:
- Trobades amb els docents per planificar i definir les temàtiques que calia abordar per al desenvolupament de les activitats.
- Anàlisi d'eines per al desenvolupament dels MEDs.
- Disseny i desenvolupament dels MEDs.
- Testing dels MEDs.
- Instal·lació dels materials als PCs de l'escola.
- Utilització dels MEDs per part dels docents.
- Evaluació dels MEDs en l'ús amb els alumnes
- Compilació de tot el material desenvolupat en un CD on les activitats estan estructurades segons l'àrea i el curs.
Una altra tasca que es va fer va ser buscar activitats Clic ja existents i adaptar-les a l'entorn dels alumnes (sobretot als usos lingüístics regionals).
L'experiència, segons les enquestes que es van passar entre tots els actors al final del projecte, va ser tan positiva que pretenen repetir-la properament no només per actualitzar el CD, sinó per crear-ne de nous.
Sempre s'ha dit, en aquest país, que la universitat està aïllada de la societat, que el que s'aprèn a la universitat serveix de poc un cop fora i que la universitat no està atenta a les necessitats socials. Quan s'ha mirat de posar-hi remei, però, s'han alçat veus escandalitzades de la comercialització del coneixement i en contra de la privatització de les universitats (com si l'únic que pogués fer una empresa en una universitat fos comprar-la!).
Aquest és un exemple que la relació és possible, i que es pot fer al marge de les empreses i les relacions comercials. Amb l'exemple que proposa aquesta ponència, se'n beneficien els professors universitaris, que poden motivar els alumnes i disposen d'exemples reals per a avaluar-los. Se'n beneficien els alumnes, que disposen de l'oportunitat de veure quina demanda tenen els seus coneixements i quines aplicacions se'ls poden donar. I se'n beneficien les escoles de la zona, que disposen a partir d'aquell moment de materials de qualitat i fets a mida.
Qui en surt perjudicat? Les editorials de MEDs que no fan cap d'aquests esforços per mantenir el seu mercat. Que es posin les piles o se'ls escaparà!
e-Ponència: La educación especial y las TIC
S'ha dit moltes vegades (i no per això serà fals) que les TIC fan de l'escola un lloc inclusiu. Però no és habitual veure'n exemples: ja és prou complicat per a un professor adaptar els materials de tota la vida (ai, el llibre de text!) a les noves tecnologies per, a més, haver de pensar coses especials per als alumnes amb NEE.
Alberto Castellano, autor d'aquesta ponència, és un veneçolà que, des de la seva cadira de rodes, forma professors perquè la tasca d'atendre els alumnes amb NEE no sigui una complicació més.
En la seva ponència, Castellano parla de la necessitat d'anar a ensenyar allà on es troba la gent necessitada d'educació, i és per això que aprofita l'eina "grups" de Facebook per oferir un curs d'alfabet de llengua de signes veneçolana adreçat, principalment, a tots els qui necessitin aprendre'l per comunicar-se de forma bàsica amb gent sorda. Així, ha convertit el Mur en un espai on resoldre dubtes i rebre el feedback sobre l'eina, el Fòrum en la programació didàctica i les fotos en la guia visual a través del material didàctic computeritzat (MDC).
Tot i que el grup "Abecedario en señas venezolanas" de Facebook està obert a tot el públic, per participar-hi (respondre, preguntar...) és necessari donar-se d'alta. I com que el ponent és conscient que no tothom està activat a Facebook i que no resulta agradable haver de deixar dades personals en mitjans privats (encara que siguin gratuïts), ha creat també un bloc a Wordpress on es recull tota la informació de manera més narrativa.
L'MDC ha estat creat amb JClic i es pot fer servir on line.
Una de les coses que em sorprèn d'aquesta ponència, de la qual valoro especialment que sigui l'exemple més clar que he vist mai d'utilització de les xarxes socials per a la docència i d'utilització de les TIC per a la docència d'alumnes amb NEE, és la gran varietat d'eines que fa servir (JClic, Facebook i blocs) amb un únic objectiu: presentar, publicitar i impartir coneixement. I és que la majoria del professorat, quan fem servir les TIC a l'aula, ens conformem amb una eina concreta. Castellano no: ha fet servir dues eines diferents de divulgació i un tercer instrument (el Jclic) com a font d'exercicis.
Per entendre aquest gran ventall, cal tenir en compte, de tota manera, que els exercicis no estan pensats per als propis sords (a menys que es trobin en una fase formativa molt inicial, i també serviria perquè sords immigrants aprenguessin l'alfabet de la nova llengua de signes), sinó més aviat per a gent que ha de tractar amb sords. I la ponència parla de professorat, sí, però també de qualsevol persona que treballi de cara al públic i, fins i tot, de socorristes. D'aquí l'ús d'eines tan variades i populars.
M'apunto la possibilitat, que se m'acaba d'acudir, de fer acollida a immigrants sords en llengua de signes catalana, però és ben cert que primer caldria que l'aprengués jo...
Alberto Castellano, autor d'aquesta ponència, és un veneçolà que, des de la seva cadira de rodes, forma professors perquè la tasca d'atendre els alumnes amb NEE no sigui una complicació més.
Educación especial y Tic
Podeu veure-la relatada per ell mateix si us registreu a Wiziq (són uns 12 min).
En la seva ponència, Castellano parla de la necessitat d'anar a ensenyar allà on es troba la gent necessitada d'educació, i és per això que aprofita l'eina "grups" de Facebook per oferir un curs d'alfabet de llengua de signes veneçolana adreçat, principalment, a tots els qui necessitin aprendre'l per comunicar-se de forma bàsica amb gent sorda. Així, ha convertit el Mur en un espai on resoldre dubtes i rebre el feedback sobre l'eina, el Fòrum en la programació didàctica i les fotos en la guia visual a través del material didàctic computeritzat (MDC).
Tot i que el grup "Abecedario en señas venezolanas" de Facebook està obert a tot el públic, per participar-hi (respondre, preguntar...) és necessari donar-se d'alta. I com que el ponent és conscient que no tothom està activat a Facebook i que no resulta agradable haver de deixar dades personals en mitjans privats (encara que siguin gratuïts), ha creat també un bloc a Wordpress on es recull tota la informació de manera més narrativa.
L'MDC ha estat creat amb JClic i es pot fer servir on line.
Una de les coses que em sorprèn d'aquesta ponència, de la qual valoro especialment que sigui l'exemple més clar que he vist mai d'utilització de les xarxes socials per a la docència i d'utilització de les TIC per a la docència d'alumnes amb NEE, és la gran varietat d'eines que fa servir (JClic, Facebook i blocs) amb un únic objectiu: presentar, publicitar i impartir coneixement. I és que la majoria del professorat, quan fem servir les TIC a l'aula, ens conformem amb una eina concreta. Castellano no: ha fet servir dues eines diferents de divulgació i un tercer instrument (el Jclic) com a font d'exercicis.
Per entendre aquest gran ventall, cal tenir en compte, de tota manera, que els exercicis no estan pensats per als propis sords (a menys que es trobin en una fase formativa molt inicial, i també serviria perquè sords immigrants aprenguessin l'alfabet de la nova llengua de signes), sinó més aviat per a gent que ha de tractar amb sords. I la ponència parla de professorat, sí, però també de qualsevol persona que treballi de cara al públic i, fins i tot, de socorristes. D'aquí l'ús d'eines tan variades i populars.
M'apunto la possibilitat, que se m'acaba d'acudir, de fer acollida a immigrants sords en llengua de signes catalana, però és ben cert que primer caldria que l'aprengués jo...
dilluns, 5 de juliol del 2010
MediaMorfosis: Cuando la Educación es un eufemismo y las TIC no son neutras
La conferència pintava bé: què vol dir que les TIC no són neutres? Què significa que l'educació sigui un eufemisme... Doncs vol dir que l'educació permet la manipulació, i la conferència n'ha estat un bon intent.
El conferenciant partia de la idea que educar és manipular. Fins aquí d'acord: l'aprenentatge es produeix quan una informació nova trastoca el coneixement que tenies del món i tu, com a professor, has de saber conduir l'alumne (manipular-lo, si es vol) per camins que el portin a adquirir un coneixement que li permetrà sobreviure, evolucionar i desenvolupar-se en societat. Però el sr Calatrava (basant-se en Krishnamurti, personatge amb qui ja he tingut algun conflicte filosòfic per les cites que li fan al programa L'ofici de viure, de Catalunya ràdio) considerava que això és negatiu perquè el coneixement està basat en el passat: a través d'experiències passades construeixes el teu coneixement del món. Sí, clar, però perquè és dolent, això? No ho ha dit.
Ha continuat manipulant obres de diferents autors (extreient ja no frases, sinó directament sintagmes absolutament descontextualitzats de professors que, de fet, estan a favor de les TIC, i no en contra) i algunes teories científiques (segons ell, els mems estan inclosos en els gens), ha ficat pel mig el cas de la Flota de la llibertat (és més israelista que la Rahola) i construint una teoria de la conspiració
del tot complexa i sense cap mena de fonament teòric... ni propi ni aliè, perquè ha manipulat tot el que li ha caigut a les mans (o això o no sap llegir, que és una altra possibilitat). Ha estat com escoltar un discurs d'en Chávez: segons ell, la idea és proporcionar-nos tantíssima informació a través d'internet que no la poguem assumir (perquè segons ell no es poden aprendre tantes coses: hom no pot saber rus, xinés, espanyol, anglès... ni pot ser doctor pediatra, geriatra, estomatòleg, endocrí...) i siguem uns ignorants absoluts.
Bé, vaja, que quan surti us la penjo i jutgeu vosaltres mateixos (crec que us haureu de donar d'alta a Wiziq).
El conferenciant partia de la idea que educar és manipular. Fins aquí d'acord: l'aprenentatge es produeix quan una informació nova trastoca el coneixement que tenies del món i tu, com a professor, has de saber conduir l'alumne (manipular-lo, si es vol) per camins que el portin a adquirir un coneixement que li permetrà sobreviure, evolucionar i desenvolupar-se en societat. Però el sr Calatrava (basant-se en Krishnamurti, personatge amb qui ja he tingut algun conflicte filosòfic per les cites que li fan al programa L'ofici de viure, de Catalunya ràdio) considerava que això és negatiu perquè el coneixement està basat en el passat: a través d'experiències passades construeixes el teu coneixement del món. Sí, clar, però perquè és dolent, això? No ho ha dit.
Ha continuat manipulant obres de diferents autors (extreient ja no frases, sinó directament sintagmes absolutament descontextualitzats de professors que, de fet, estan a favor de les TIC, i no en contra) i algunes teories científiques (segons ell, els mems estan inclosos en els gens), ha ficat pel mig el cas de la Flota de la llibertat (és més israelista que la Rahola) i construint una teoria de la conspiració
del tot complexa i sense cap mena de fonament teòric... ni propi ni aliè, perquè ha manipulat tot el que li ha caigut a les mans (o això o no sap llegir, que és una altra possibilitat). Ha estat com escoltar un discurs d'en Chávez: segons ell, la idea és proporcionar-nos tantíssima informació a través d'internet que no la poguem assumir (perquè segons ell no es poden aprendre tantes coses: hom no pot saber rus, xinés, espanyol, anglès... ni pot ser doctor pediatra, geriatra, estomatòleg, endocrí...) i siguem uns ignorants absoluts.Bé, vaja, que quan surti us la penjo i jutgeu vosaltres mateixos (crec que us haureu de donar d'alta a Wiziq).
e-Ponència: Recursos educativos abiertos y la formación docente de Nivel Inicial
És cosa sabuda que la selecció i formació del professorat és clau a l'hora d'assolir l'èxit educatiu. Si es pretén que el professorat eduqui en TIC i que defensi l'apertura i la llibertat del coneixement, cal que el professorat sigui educat en aquest sentit:
La ponència ens parla d'una experiència argentina al respecte: allà, ens expliquen les ponents,
Així, hi trobem una figura que proposa "Pautas para el uso de la informática":
Són consells assenyats per a professors novells, trobo.
La ponència presenta precisament la plataforma utilitzada en aquest taller i com la publicació dels projectes de final de curs creats pels propis alumnes (futurs professors) forma part del currículum (tot i que només es publiquen els millors, de manera que la seva publicació es converteix en una mena de mèrit)
Recomano fer-hi una passejada.
L'eterna pregunta és: per què aquí no es fa res semblant? El CAP no tenia res semblant a classes de "informàtica a l'aula". I el màster que ara s'imparteix (i que dura exactament el mateix, tot i que té el doble de pràctiques), tampoc. Quin fàstic!
es muy dificil (sic) utilizar las tic, si no han estado presentes en la formacion (sic) básica de un docente. Los cursos de capacitacion (sic) pueden ayudar, pero es fundamental que sea cotideano (sic) su uso para apropiarse de las tic.
(Marcela Chiarani)
La ponència ens parla d'una experiència argentina al respecte: allà, ens expliquen les ponents,
existe una carrera de profesor en Cs. de la Computación de 4 años de duración. La carrera de profesor en nivel inicial también es de 4 años y tienen una asignatura Taller de Informática y educación que integra las tic a la curricula.Dins la ponència, veiem com està dissenyat el taller en qüestió:
El contenido de este taller aborda los temas inherentes de la informática educativa y la incidencia de las computadoras en el ámbito educativo, especialmente en el nivel inicial, haciendo hincapié en las TICs como respuesta a las necesidades del actual sistema educativo.
Dentro de los objetivos a lograr por los alumnos al finalizar el Taller esta el Conocer las diferentes posibilidades que ofrece el medio Informático en el proceso de enseñanza-aprendizaje. Además de lograr una actitud reflexiva y abierta a los cambios que ocurren en este campo y su aceptación o adecuación para su uso y aplicación en educación
Així, hi trobem una figura que proposa "Pautas para el uso de la informática":
Són consells assenyats per a professors novells, trobo.
La ponència presenta precisament la plataforma utilitzada en aquest taller i com la publicació dels projectes de final de curs creats pels propis alumnes (futurs professors) forma part del currículum (tot i que només es publiquen els millors, de manera que la seva publicació es converteix en una mena de mèrit)
La propuesta se complementa con la filosofía de compartir los desarrollados en el ámbito educativo a otras instituciones que lo requieran, y contribuir a la producción y reutilización de los materiales educativos como es posible bajo una licencia Creative Commons.
Recomano fer-hi una passejada.
L'eterna pregunta és: per què aquí no es fa res semblant? El CAP no tenia res semblant a classes de "informàtica a l'aula". I el màster que ara s'imparteix (i que dura exactament el mateix, tot i que té el doble de pràctiques), tampoc. Quin fàstic!
diumenge, 4 de juliol del 2010
Hacia una definición común de la Educación Libre y Abierta
La primera conferència que vaig trobar interessant del CLED va ser la de Franco Iacomella, sobre el tema indicat en el títol del post (en teniu el resum, el vídeo i diversos links de presentació aquí).
És una extrapolació del software lliure (i les seves implicacions) al món de l'educació. No només pel que fa a la importància d'utilitzar-lo a les escoles (encara hi ha professors que es pensen que el SL és pitjor que el software propietari), sinó també perquè la filosofia del software lliure ens vol fer adonar que és més important col·laborar que no competir (i que s'arriba més lluny).
Fa temps el meu home em va deixar llegir les obres de Stephen Jay Gould. En un d'ells s'explicaven dues versions de la teoria de l'evolució de Darwin. Una d'elles, la més coneguda al món occidental, explicava que els individus competien pels recursos i que només el més fort sobrevivia. L'altra era la versió russa. A Rússia, les condicions per a la supervivència són dures, molt dures, de manera que la versió russa de Darwin observava que els individus competien pels recursos i que només els que col·laboraven més eficientment sobrevivien.
La conferència d'en Iacomella no fa referència al darwinisme rus, però la filosofia que s'amaga rere el software lliure (compartir informació és més important que posseir-la) hi té força relació sota el meu punt de vista. Així, de la mateixa manera que Chomsky distingeix entre els drets dels individus i els drets de les associacions, en Iacomella marca la diferència entre la propietat dels béns físics i la propietat dels béns intangibles (la música, la informació, el coneixement...). Els béns intangibles no han de tenir propietaris, i el fet d'intentar atribuir-los-els està comportant problemes arreu del món. Dit amb altres paraules: una idea només té valor en tant que és compartida; si ningú no la comparteix, la idea morirà.
Amb l'ensenyament passa el mateix: l'ensenyament es basa en la transmissió de la informació adquirida per la societat amb el transcurs dels segles. Si la informació deixa de ser transmesa, aquella cultura morirà. Es pot optar, és clar, per transmetre la informació a un nucli reduït de ciutadans (és el que s'ha fet durant segles i segles), però el cert és que, com més ampli sigui el nombre de persones que la coneixen, més ràpidament aquesta informació pot ser modificada i millorada, a mesura que canviï el món on aquesta societat pretén sobreviure.
Avui mateix parlaven en un programa de Catalunya Ràdio (En guàrdia, sobre la revolució de l'astronomia) que la clau per a l'evolució del coneixement científic rau en assegurar que la informació arribi als cervells més privilegiats. Però com sabrem quins cervells són els privilegiats i com els capacitarem per a absorvir aquesta informació si no garantim l'accés universal a l'educació? I un cop educats, caldrà que tinguin accés a tota la informació possible, ja que només ells seran capaços de destriar el gra de la palla. Per a aquest accés, cal que la informació circuli lliurement i, per tant, que la resta dels ciutadans aprenguin que la informació no té propietari. I això també cal ensenyar-ho a les escoles.
La conferència acaba proposant diferents tipus d'escoles diferents, on no només el professorat compartís idees i coneixements amb els alumnes, sinó també entre ells i, encara més, on les fronteres entre el rol del professor i el rol de l'alumne es difuminessin. Això és més discutible i és clar que no hi arribaríem (que m'agradaria: és una de les idees que em van fer il·lusió del projecte de la LEC quan es va publicar) d'avui per demà: és un projecte a llarg termini i caldrà canviar moltes sensibilitats pel camí.
És una conferència per pensar-hi a fons, molt recomanable.
És una extrapolació del software lliure (i les seves implicacions) al món de l'educació. No només pel que fa a la importància d'utilitzar-lo a les escoles (encara hi ha professors que es pensen que el SL és pitjor que el software propietari), sinó també perquè la filosofia del software lliure ens vol fer adonar que és més important col·laborar que no competir (i que s'arriba més lluny).
Fa temps el meu home em va deixar llegir les obres de Stephen Jay Gould. En un d'ells s'explicaven dues versions de la teoria de l'evolució de Darwin. Una d'elles, la més coneguda al món occidental, explicava que els individus competien pels recursos i que només el més fort sobrevivia. L'altra era la versió russa. A Rússia, les condicions per a la supervivència són dures, molt dures, de manera que la versió russa de Darwin observava que els individus competien pels recursos i que només els que col·laboraven més eficientment sobrevivien.
La conferència d'en Iacomella no fa referència al darwinisme rus, però la filosofia que s'amaga rere el software lliure (compartir informació és més important que posseir-la) hi té força relació sota el meu punt de vista. Així, de la mateixa manera que Chomsky distingeix entre els drets dels individus i els drets de les associacions, en Iacomella marca la diferència entre la propietat dels béns físics i la propietat dels béns intangibles (la música, la informació, el coneixement...). Els béns intangibles no han de tenir propietaris, i el fet d'intentar atribuir-los-els està comportant problemes arreu del món. Dit amb altres paraules: una idea només té valor en tant que és compartida; si ningú no la comparteix, la idea morirà.
Amb l'ensenyament passa el mateix: l'ensenyament es basa en la transmissió de la informació adquirida per la societat amb el transcurs dels segles. Si la informació deixa de ser transmesa, aquella cultura morirà. Es pot optar, és clar, per transmetre la informació a un nucli reduït de ciutadans (és el que s'ha fet durant segles i segles), però el cert és que, com més ampli sigui el nombre de persones que la coneixen, més ràpidament aquesta informació pot ser modificada i millorada, a mesura que canviï el món on aquesta societat pretén sobreviure.
Avui mateix parlaven en un programa de Catalunya Ràdio (En guàrdia, sobre la revolució de l'astronomia) que la clau per a l'evolució del coneixement científic rau en assegurar que la informació arribi als cervells més privilegiats. Però com sabrem quins cervells són els privilegiats i com els capacitarem per a absorvir aquesta informació si no garantim l'accés universal a l'educació? I un cop educats, caldrà que tinguin accés a tota la informació possible, ja que només ells seran capaços de destriar el gra de la palla. Per a aquest accés, cal que la informació circuli lliurement i, per tant, que la resta dels ciutadans aprenguin que la informació no té propietari. I això també cal ensenyar-ho a les escoles.
La conferència acaba proposant diferents tipus d'escoles diferents, on no només el professorat compartís idees i coneixements amb els alumnes, sinó també entre ells i, encara més, on les fronteres entre el rol del professor i el rol de l'alumne es difuminessin. Això és més discutible i és clar que no hi arribaríem (que m'agradaria: és una de les idees que em van fer il·lusió del projecte de la LEC quan es va publicar) d'avui per demà: és un projecte a llarg termini i caldrà canviar moltes sensibilitats pel camí.
És una conferència per pensar-hi a fons, molt recomanable.
dissabte, 3 de juliol del 2010
Cled 2010
A finals de març, en el marc del Postgrau "Innovació i ús creatiu de les TIC en educació", de la UOC, una professora ens va comentar l'organització d'un econgrés sobre ensenyament ara a l'estiu: el CLED (Conocimiento libre y educación a distancia). 
La idea em va agradar, perquè era ben conscient que aquest estiu no podria matricular-me en cap curset (els estalvis els vaig gastar precisament a fer el postgrau), però la informació en aquell moment era molt escassa, de manera que em vaig guardar el link (a l'agenda de Google, que així segur que ho trobaria) i vaig deixar passar el temps.
El temps va passar (el postgrau bé, gràcies) i a mitjans de juny vaig veure que havien creat un Moodle del congrés. M'hi vaig inscriure. Es veu que també havien sortit els tallers on line, però ja no quedaven places (llàstima, llàstima, perquè pintaven bé). Només podré assistir a les webconferències i participar de les eponències, que no estarà malament per començar.
El CLED 2010 va començar divendres, ja tinc el calendari de webconferències (tenen la petita pega de ser en horari veneçolà, que vol dir 6.30 de diferència, que en horari d'aquí vol dir que me n'aniré a dormir a les tantes uns quants dies) i m'he començat a mirar les eponències.
Ja us ho aniré explicant...
La idea em va agradar, perquè era ben conscient que aquest estiu no podria matricular-me en cap curset (els estalvis els vaig gastar precisament a fer el postgrau), però la informació en aquell moment era molt escassa, de manera que em vaig guardar el link (a l'agenda de Google, que així segur que ho trobaria) i vaig deixar passar el temps.El temps va passar (el postgrau bé, gràcies) i a mitjans de juny vaig veure que havien creat un Moodle del congrés. M'hi vaig inscriure. Es veu que també havien sortit els tallers on line, però ja no quedaven places (llàstima, llàstima, perquè pintaven bé). Només podré assistir a les webconferències i participar de les eponències, que no estarà malament per començar.
El CLED 2010 va començar divendres, ja tinc el calendari de webconferències (tenen la petita pega de ser en horari veneçolà, que vol dir 6.30 de diferència, que en horari d'aquí vol dir que me n'aniré a dormir a les tantes uns quants dies) i m'he començat a mirar les eponències.
Ja us ho aniré explicant...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)