Quan es va produir la conferència de Marina Polo vaig començar a fer una anotació en aquest bloc, però no la vaig acabar. Ahir vaig esborrar-la del bloc.
En canvi, ahir en vaig trobar un resum i comentari en el bloc de Noelia de Hernández. Us deixo amb ella...
En el fons, el que proposa Marina Polo és una concreció del que dèiem en un post anterior: les TIC resolen problemes pedagògics (en aquest cas, l'alta taxa d'abandonament de projectes i estudis) que, fins ara, no semblaven tenir solució. Això, en un temps en què es parla de reduir de manera radical l'abandonament escolar, crec que és significatiu.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tipus d'escola. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Tipus d'escola. Mostrar tots els missatges
dimarts, 15 de febrer del 2011
diumenge, 11 de juliol del 2010
Com convèncer el professorat tradicional
En la conferència de dijous (Tecnología, contenido y conocimiento abierto. Los motores de la innovación 2.0) un dels oients va fer la següent pregunta: com convèncer els professors tradicionals de passar-se a les TIC?
La resposta del professor Castaño va ser, bàsicament, no intentant-los convèncer. La seva tesi és que, quan vegin que les coses funcionen, que obtenim resultats que ells no obtenen, que s'obté feedback i interès, vindran a preguntar.
No hi puc estar més d'acord. En el postgrau que estic fent sobre Innovació i ús creatiu de les TIC, ens van proposar un roleplaying en el que convertíssim un institut tradicional (estava dotat informàticament, però pocs professors ho feien servir, i sempre de forma individual, no organitzada ni col·lectiva) en un centre gestionat amb noves tecnologies.
Un dels punts de discussió que vam mantenir amb les meves companyes va ser com s'havia d'impel·lir el professorat reticent a l'adopció de les TAC a les aules. La solució que vam adoptar, la majoritària, era que ho haurien de fer perquè la normativa del centre ho marcaria (és a dir, per obligació). Vaig mostrar el meu desacord en tot moment, però les altres noies van "guanyar". Jo era més partidària de fer una adopció més lenta: primer per part dels que ja ho utilitzaven (simplement introduint aquestes pràctiques dins de les programacions didàctiques) i, més endavant, facilitant la formació i la difusió de les tècniques als qui no ho haguessin provat mai.
Els avantatges que ofereixen les noves tecnologies al professorat són innumerables, començant per la recuperació del contacte personal amb l'alumnat (a través del mail, per exemple) i acabant pel reconeixement de la nostra tasca a la xarxa. I tot plegat és enormement motivador per tots aquells que vam decidir, en el seu moment, que volíem dedicar-nos a la docència.
El món està esperant que els ensenyem què els podem ensenyar. Fem-ho, doncs, sense por!
La resposta del professor Castaño va ser, bàsicament, no intentant-los convèncer. La seva tesi és que, quan vegin que les coses funcionen, que obtenim resultats que ells no obtenen, que s'obté feedback i interès, vindran a preguntar.
No hi puc estar més d'acord. En el postgrau que estic fent sobre Innovació i ús creatiu de les TIC, ens van proposar un roleplaying en el que convertíssim un institut tradicional (estava dotat informàticament, però pocs professors ho feien servir, i sempre de forma individual, no organitzada ni col·lectiva) en un centre gestionat amb noves tecnologies.
Un dels punts de discussió que vam mantenir amb les meves companyes va ser com s'havia d'impel·lir el professorat reticent a l'adopció de les TAC a les aules. La solució que vam adoptar, la majoritària, era que ho haurien de fer perquè la normativa del centre ho marcaria (és a dir, per obligació). Vaig mostrar el meu desacord en tot moment, però les altres noies van "guanyar". Jo era més partidària de fer una adopció més lenta: primer per part dels que ja ho utilitzaven (simplement introduint aquestes pràctiques dins de les programacions didàctiques) i, més endavant, facilitant la formació i la difusió de les tècniques als qui no ho haguessin provat mai.
Els avantatges que ofereixen les noves tecnologies al professorat són innumerables, començant per la recuperació del contacte personal amb l'alumnat (a través del mail, per exemple) i acabant pel reconeixement de la nostra tasca a la xarxa. I tot plegat és enormement motivador per tots aquells que vam decidir, en el seu moment, que volíem dedicar-nos a la docència.
El món està esperant que els ensenyem què els podem ensenyar. Fem-ho, doncs, sense por!
dimecres, 7 de juliol del 2010
e-Ponència: La educación especial y las TIC
S'ha dit moltes vegades (i no per això serà fals) que les TIC fan de l'escola un lloc inclusiu. Però no és habitual veure'n exemples: ja és prou complicat per a un professor adaptar els materials de tota la vida (ai, el llibre de text!) a les noves tecnologies per, a més, haver de pensar coses especials per als alumnes amb NEE.
Alberto Castellano, autor d'aquesta ponència, és un veneçolà que, des de la seva cadira de rodes, forma professors perquè la tasca d'atendre els alumnes amb NEE no sigui una complicació més.
En la seva ponència, Castellano parla de la necessitat d'anar a ensenyar allà on es troba la gent necessitada d'educació, i és per això que aprofita l'eina "grups" de Facebook per oferir un curs d'alfabet de llengua de signes veneçolana adreçat, principalment, a tots els qui necessitin aprendre'l per comunicar-se de forma bàsica amb gent sorda. Així, ha convertit el Mur en un espai on resoldre dubtes i rebre el feedback sobre l'eina, el Fòrum en la programació didàctica i les fotos en la guia visual a través del material didàctic computeritzat (MDC).
Tot i que el grup "Abecedario en señas venezolanas" de Facebook està obert a tot el públic, per participar-hi (respondre, preguntar...) és necessari donar-se d'alta. I com que el ponent és conscient que no tothom està activat a Facebook i que no resulta agradable haver de deixar dades personals en mitjans privats (encara que siguin gratuïts), ha creat també un bloc a Wordpress on es recull tota la informació de manera més narrativa.
L'MDC ha estat creat amb JClic i es pot fer servir on line.
Una de les coses que em sorprèn d'aquesta ponència, de la qual valoro especialment que sigui l'exemple més clar que he vist mai d'utilització de les xarxes socials per a la docència i d'utilització de les TIC per a la docència d'alumnes amb NEE, és la gran varietat d'eines que fa servir (JClic, Facebook i blocs) amb un únic objectiu: presentar, publicitar i impartir coneixement. I és que la majoria del professorat, quan fem servir les TIC a l'aula, ens conformem amb una eina concreta. Castellano no: ha fet servir dues eines diferents de divulgació i un tercer instrument (el Jclic) com a font d'exercicis.
Per entendre aquest gran ventall, cal tenir en compte, de tota manera, que els exercicis no estan pensats per als propis sords (a menys que es trobin en una fase formativa molt inicial, i també serviria perquè sords immigrants aprenguessin l'alfabet de la nova llengua de signes), sinó més aviat per a gent que ha de tractar amb sords. I la ponència parla de professorat, sí, però també de qualsevol persona que treballi de cara al públic i, fins i tot, de socorristes. D'aquí l'ús d'eines tan variades i populars.
M'apunto la possibilitat, que se m'acaba d'acudir, de fer acollida a immigrants sords en llengua de signes catalana, però és ben cert que primer caldria que l'aprengués jo...
Alberto Castellano, autor d'aquesta ponència, és un veneçolà que, des de la seva cadira de rodes, forma professors perquè la tasca d'atendre els alumnes amb NEE no sigui una complicació més.
Educación especial y Tic
Podeu veure-la relatada per ell mateix si us registreu a Wiziq (són uns 12 min).
En la seva ponència, Castellano parla de la necessitat d'anar a ensenyar allà on es troba la gent necessitada d'educació, i és per això que aprofita l'eina "grups" de Facebook per oferir un curs d'alfabet de llengua de signes veneçolana adreçat, principalment, a tots els qui necessitin aprendre'l per comunicar-se de forma bàsica amb gent sorda. Així, ha convertit el Mur en un espai on resoldre dubtes i rebre el feedback sobre l'eina, el Fòrum en la programació didàctica i les fotos en la guia visual a través del material didàctic computeritzat (MDC).
Tot i que el grup "Abecedario en señas venezolanas" de Facebook està obert a tot el públic, per participar-hi (respondre, preguntar...) és necessari donar-se d'alta. I com que el ponent és conscient que no tothom està activat a Facebook i que no resulta agradable haver de deixar dades personals en mitjans privats (encara que siguin gratuïts), ha creat també un bloc a Wordpress on es recull tota la informació de manera més narrativa.
L'MDC ha estat creat amb JClic i es pot fer servir on line.
Una de les coses que em sorprèn d'aquesta ponència, de la qual valoro especialment que sigui l'exemple més clar que he vist mai d'utilització de les xarxes socials per a la docència i d'utilització de les TIC per a la docència d'alumnes amb NEE, és la gran varietat d'eines que fa servir (JClic, Facebook i blocs) amb un únic objectiu: presentar, publicitar i impartir coneixement. I és que la majoria del professorat, quan fem servir les TIC a l'aula, ens conformem amb una eina concreta. Castellano no: ha fet servir dues eines diferents de divulgació i un tercer instrument (el Jclic) com a font d'exercicis.
Per entendre aquest gran ventall, cal tenir en compte, de tota manera, que els exercicis no estan pensats per als propis sords (a menys que es trobin en una fase formativa molt inicial, i també serviria perquè sords immigrants aprenguessin l'alfabet de la nova llengua de signes), sinó més aviat per a gent que ha de tractar amb sords. I la ponència parla de professorat, sí, però també de qualsevol persona que treballi de cara al públic i, fins i tot, de socorristes. D'aquí l'ús d'eines tan variades i populars.
M'apunto la possibilitat, que se m'acaba d'acudir, de fer acollida a immigrants sords en llengua de signes catalana, però és ben cert que primer caldria que l'aprengués jo...
diumenge, 4 de juliol del 2010
Hacia una definición común de la Educación Libre y Abierta
La primera conferència que vaig trobar interessant del CLED va ser la de Franco Iacomella, sobre el tema indicat en el títol del post (en teniu el resum, el vídeo i diversos links de presentació aquí).
És una extrapolació del software lliure (i les seves implicacions) al món de l'educació. No només pel que fa a la importància d'utilitzar-lo a les escoles (encara hi ha professors que es pensen que el SL és pitjor que el software propietari), sinó també perquè la filosofia del software lliure ens vol fer adonar que és més important col·laborar que no competir (i que s'arriba més lluny).
Fa temps el meu home em va deixar llegir les obres de Stephen Jay Gould. En un d'ells s'explicaven dues versions de la teoria de l'evolució de Darwin. Una d'elles, la més coneguda al món occidental, explicava que els individus competien pels recursos i que només el més fort sobrevivia. L'altra era la versió russa. A Rússia, les condicions per a la supervivència són dures, molt dures, de manera que la versió russa de Darwin observava que els individus competien pels recursos i que només els que col·laboraven més eficientment sobrevivien.
La conferència d'en Iacomella no fa referència al darwinisme rus, però la filosofia que s'amaga rere el software lliure (compartir informació és més important que posseir-la) hi té força relació sota el meu punt de vista. Així, de la mateixa manera que Chomsky distingeix entre els drets dels individus i els drets de les associacions, en Iacomella marca la diferència entre la propietat dels béns físics i la propietat dels béns intangibles (la música, la informació, el coneixement...). Els béns intangibles no han de tenir propietaris, i el fet d'intentar atribuir-los-els està comportant problemes arreu del món. Dit amb altres paraules: una idea només té valor en tant que és compartida; si ningú no la comparteix, la idea morirà.
Amb l'ensenyament passa el mateix: l'ensenyament es basa en la transmissió de la informació adquirida per la societat amb el transcurs dels segles. Si la informació deixa de ser transmesa, aquella cultura morirà. Es pot optar, és clar, per transmetre la informació a un nucli reduït de ciutadans (és el que s'ha fet durant segles i segles), però el cert és que, com més ampli sigui el nombre de persones que la coneixen, més ràpidament aquesta informació pot ser modificada i millorada, a mesura que canviï el món on aquesta societat pretén sobreviure.
Avui mateix parlaven en un programa de Catalunya Ràdio (En guàrdia, sobre la revolució de l'astronomia) que la clau per a l'evolució del coneixement científic rau en assegurar que la informació arribi als cervells més privilegiats. Però com sabrem quins cervells són els privilegiats i com els capacitarem per a absorvir aquesta informació si no garantim l'accés universal a l'educació? I un cop educats, caldrà que tinguin accés a tota la informació possible, ja que només ells seran capaços de destriar el gra de la palla. Per a aquest accés, cal que la informació circuli lliurement i, per tant, que la resta dels ciutadans aprenguin que la informació no té propietari. I això també cal ensenyar-ho a les escoles.
La conferència acaba proposant diferents tipus d'escoles diferents, on no només el professorat compartís idees i coneixements amb els alumnes, sinó també entre ells i, encara més, on les fronteres entre el rol del professor i el rol de l'alumne es difuminessin. Això és més discutible i és clar que no hi arribaríem (que m'agradaria: és una de les idees que em van fer il·lusió del projecte de la LEC quan es va publicar) d'avui per demà: és un projecte a llarg termini i caldrà canviar moltes sensibilitats pel camí.
És una conferència per pensar-hi a fons, molt recomanable.
És una extrapolació del software lliure (i les seves implicacions) al món de l'educació. No només pel que fa a la importància d'utilitzar-lo a les escoles (encara hi ha professors que es pensen que el SL és pitjor que el software propietari), sinó també perquè la filosofia del software lliure ens vol fer adonar que és més important col·laborar que no competir (i que s'arriba més lluny).
Fa temps el meu home em va deixar llegir les obres de Stephen Jay Gould. En un d'ells s'explicaven dues versions de la teoria de l'evolució de Darwin. Una d'elles, la més coneguda al món occidental, explicava que els individus competien pels recursos i que només el més fort sobrevivia. L'altra era la versió russa. A Rússia, les condicions per a la supervivència són dures, molt dures, de manera que la versió russa de Darwin observava que els individus competien pels recursos i que només els que col·laboraven més eficientment sobrevivien.
La conferència d'en Iacomella no fa referència al darwinisme rus, però la filosofia que s'amaga rere el software lliure (compartir informació és més important que posseir-la) hi té força relació sota el meu punt de vista. Així, de la mateixa manera que Chomsky distingeix entre els drets dels individus i els drets de les associacions, en Iacomella marca la diferència entre la propietat dels béns físics i la propietat dels béns intangibles (la música, la informació, el coneixement...). Els béns intangibles no han de tenir propietaris, i el fet d'intentar atribuir-los-els està comportant problemes arreu del món. Dit amb altres paraules: una idea només té valor en tant que és compartida; si ningú no la comparteix, la idea morirà.
Amb l'ensenyament passa el mateix: l'ensenyament es basa en la transmissió de la informació adquirida per la societat amb el transcurs dels segles. Si la informació deixa de ser transmesa, aquella cultura morirà. Es pot optar, és clar, per transmetre la informació a un nucli reduït de ciutadans (és el que s'ha fet durant segles i segles), però el cert és que, com més ampli sigui el nombre de persones que la coneixen, més ràpidament aquesta informació pot ser modificada i millorada, a mesura que canviï el món on aquesta societat pretén sobreviure.
Avui mateix parlaven en un programa de Catalunya Ràdio (En guàrdia, sobre la revolució de l'astronomia) que la clau per a l'evolució del coneixement científic rau en assegurar que la informació arribi als cervells més privilegiats. Però com sabrem quins cervells són els privilegiats i com els capacitarem per a absorvir aquesta informació si no garantim l'accés universal a l'educació? I un cop educats, caldrà que tinguin accés a tota la informació possible, ja que només ells seran capaços de destriar el gra de la palla. Per a aquest accés, cal que la informació circuli lliurement i, per tant, que la resta dels ciutadans aprenguin que la informació no té propietari. I això també cal ensenyar-ho a les escoles.
La conferència acaba proposant diferents tipus d'escoles diferents, on no només el professorat compartís idees i coneixements amb els alumnes, sinó també entre ells i, encara més, on les fronteres entre el rol del professor i el rol de l'alumne es difuminessin. Això és més discutible i és clar que no hi arribaríem (que m'agradaria: és una de les idees que em van fer il·lusió del projecte de la LEC quan es va publicar) d'avui per demà: és un projecte a llarg termini i caldrà canviar moltes sensibilitats pel camí.
És una conferència per pensar-hi a fons, molt recomanable.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)